Estudi del bioma estepes i praderies. (Clàudia)

És un bioma que es localitza en un territori pla i extens. És propi de climes extrems i d’escasses precipitacions. S’associa el nom de desert fred per diferenciar-lo amb els deserts tòrrids.

La seva situació es lluny del mar,. Amb un clima àrid continental, amb grans variacions tèrmiques entre estiu i hivern, i poques precipitacions (menys de 500 mm anuals).

En la seva vegetació hi predominen les herbes baixes i els matolls.

Hi viuen animals en poca varietat, ja que és un clima molt dur.

La terra conté molts minerals i molt poca matèria orgànica, fent així, que hi hagi una gran dificultat per que hi neixi vegetació.

Quan hi ha molt contingut d’òxid de ferro en el terra, a partir d’una acció química la terra canvia a tons vermellosos. 

Tipus d’estepes.

• Estepa asiàtic.

Està associat amb un clima continental semi àrid, caracteritzat amb uns estius calorosos i uns hiverns freds i secs.

A causa del clima, els estepes són habitats per poques varietats t’especies.

Per exemple: herbívors com els cavalls, bisons, la saiga i el cavall de Przewalski.. Rosegadors com la marmota bobac o marmota de les estepes. Aus com l’àliga estepària, el pioc salvatge, la grulla damisela.

La vegetació es escassa, les plantes tenen arrels molt profundes per poder aconseguir aigua.

Les més comuns són: l’ajenjo negre, espigueta blava, gagea, l’herba crestada, ranúncul i la Juncia.

          Àliga estepària

         Saiga

      Marmota bobac

            Gagea

 

 Ajenjo negre

Juncia

espiguieta blava

• Estepa nord-americana

La seva situació s’exten des del sud de Canadà fins al nord de Mèxic, passant per els estats de Colorado, Kansas, Montana, Nebraska, Nou Mèxic, Dakota del nord, Dakota del sud, Oklahoma, Texas, i Wyoming.

Es caracteritza per el seu clima, ja que no és tant fort com l’asiàtic.

La seva vegetació és dominada per prats i camps de conreu, és a dir, es una praderia .

Els estepes són habitats, pràcticament per bisons americans i cynomys.

Bisó americà

 

cynomys

• Estepa subtropical

És situa a les regions d’Europa a prop del mar Mediterrani. Consten d’un clima i una vegetació molt semblant a de els altres estepes.

Per exemple: Sicília, Zaragoza, Almeria.

També hi ha l’estepa subtropical ha Argentina la Región papmera o la Pampa. I a Chile la Pampa magallànica.

Els Monegros  (Zaragoza) 

Desert de Tabernas (Almeria)

Pampa Argentina

Curiositat:

Hi ha molts estepes i praderies com ara l’estepa ibèric, l’estepa arbustiu mediterrani, l’estepa de Anatòlia central, l’estepa d’Orient Pròxim, l’estepa del Sàhara septentrional, l’estepa pòntic, l’estepa i desert d’Azerbaiyan, l’estepa i sabana del Sàhara meridional,estepa Patagònia,  entre d’altres.

estepa i sabana del Sàhara meridional.

 estepa Patagònica

 

 

Estudi dels biomes marins (Laura)

CARACTERÍSTIQUES
Els biomes marins ocupen, aproximadament, tres quartes parts de la superfície de la Terra, és a dir, és el bioma més extès de la Terra.
Les algues, que formen part del bioma marí, són les que proporcionen una gran part de l'oxigen que es necessita a la Terra, per tant, sense els biomes marins ens faltaria oxigen.

Els biomes marins es divideixen en tres zones: els oceans, els esculls de corall i els estuaris.

OCEANS:
Són el més gran de tots els ecosistemes. Ocupen una gran part de la superfície de la Terra. Les regions oceàniques estan separades en zones: marea,  pelàlgica, bentos i abisal. Cada zona té una gran diversitat d'espècies.

La zona de marea és una zona que està tan submergida com descoberta, per culpa d'això, les comunitats que habiten en aquestes zones, pateixen uns canvis constants. En zones on només arriben les marees més altes hi haurà algunes espècies d'algues i mol·luscs, en terrenys submergits durant plenamar, hi ha més varietat d'algues i animals petits, com crancs, cargols hervíbors, estrelles de mar i peixos petits. Les zones que només estan descobertes durant les marees més baixes, hi ha invertebrats, peixos i algues. Les zones de marees en costes sorrenques, les ones fan fang, i la sorra està en moviments constant, i molt poques algues i plantes poden establir-s'hi, respecte a la fauna, podem trobar-hi cucs, cloïses, etc.

La zona pelàgica, és l'oceà obert. Normalment, les temperatures a la zona pelàgica són baixes, però no es pot donar un interval de temperatures, ja que a causa dels corrents marins (càlids i freds) les temperatures canvien constantment. La flora de la zona pelàgica inclou algues de superfície. La fauna inclou moltes espècies de peix, i alguns mamífers marins, com balenes i dofins. Per la majoria de les espècies que hi habiten, l'aliment principal és el plàcton.

La zona del bentos és la zona que està a sota de la pelàgica. El fons d'aquesta està format per sorra i organismes morts. La temperatura del bentos és més baixa que la de la zona pelàgica, ja que està més a prop de la zona abissal i la llum no pot arribar per tan avall. La flora està formada per algues (principalment) i la fauna inclou tot tipus de bacteris, fongs, esponges, anèmones de mar, cucs, estrelles de mar i peixos

La zona abissal és l'oceà profund. En aquesta zona, l'aigua té una temperatura molt baixa, la pressió és molt alta, el contigut en oxigen també, però hi ha escassetat de nutrients. A la zona abissal no hi arriba gens de llum. La fauna d'aquesta zona és molt escassa. I no existeix la vegetació, ja que a falta de presència de llum no hi ha la fotosíntesi, i per tant les algues i altres plantes no hi poden créixer.


ESCULLS DE CORALL:
Els esculls de corall estan distribuits en zones poc profundes i càlides. Les podem trobar com barreres al llarg dels continents (Gran Barrera de Corall Australiana). Lògicament, els principals organismes que habiten als esculls coral·lins són coralls. Les aigües on hi ha esculls coral·lins són bastant pobres en nutrients, ja que els coralls obtenen nutrients a través de les algues i del plàcton. A part de coralls, els esculls inclouen algunes espècies de microorganismes, invertebrats, peixos, garotes, pops i estrelles de mar.


ESTUARIS:
Els estuaris són zones on els corrents d'aigua dolça i rius es mesclen amb els oceans i mars. Aquesta mescla d'aigües tant diferents, creen un ecosistema molt interessant i únic. En la flora podem trobar alguesm herbes de pantà i arbres de mangles (aquests últims només es troben al Tròpic). Als estuaris la fauna és molt diversa (cucs, ostres, crancs, etc.)



Les zones de color blau són els llocs on hi ha biomes marins

   FOTOGRAFIES

  FAUNA

Estrella de mar

Tortuga marina

Peix pallasso

Escull coral·lí

FLORA:

Alga lignina

Alga vermella

Alga marina

Anèmona

PAISATGE:

Gran Barrera de Corall Australiana

Estuari

Oceà

Marees

CURIOSITATS

Tot i que els biomes marins són els que ocupen més extenció de la superfície terrestre, hi ha més varietat d'espècies (tant de flora com de fauna) en els biomes terrestres.

REFERÈNCIES

Google

Wikipedia, la enciclopedia libre

UCMP- University of California Museum of  Paleontology

National Geographic

Bosc de Conifares o Taigà

Marta Martínez Pardo

BOSC DE CONIFERES O TAIGÀ
La taigà és un bioma caracteritzat principalment per boscos de coníferes en un clima fred.
Aquest boscos ocupen grans extensions del països escandinaus com el nord de Rússia, Mongòlia, el Nord de la Xina, el Canadà i una gran part dels Estats Units.

CLIMA
Les temperatures mitjanes sempre estan per sota de zero i les glaçades continuen durant la primavera. Segueix un període de 30 a 45 dies lliure de temperatures negatives i a finals de l’estiu ja torna a glaçar. La taigà en general es fa en zones amb temperatures d’estiu per sobre dels 10º C.
L’hivern es molt fred però a gran part del bioma en aquesta estació hi neva molt poc per la presencia d’un persistent anticicló, però tot i això el sòl pot estar nevat durant nou mesos. Això fa que la humitat ambiental sigui baixa i amb poc vent i a causa de l’alta latitud, durant l’època freda les hores de llum són molt poques.

Canadà.

Alaska

Bosc d'Alerce (Canadà).

Subèria (Rússia).





SÓLS

A la major part d'aquest bioma el sòl està perpètuament glaçat (permagel) i només es fon la capa superficial, poc més d'un metre, on arrela la vegetació.

FAUNA
Entre els grans mamífers destaca l'ós bru o gris. Els rens (caribú a Nord-americà) es refugien a la taigà durant l'hivern i mengen brots de coníferes i la seva escorça. L'ant és un gran cèrvid més meridional que els rens. El llop, la guineu i el senglar (de mida més grossa que els que viuen en latituds més meridionals) són sempre presents. També hi ha molts petits mamífers i unes 300 espècies d'ocells dels quals només una trentena hi hivernen.

Llops

Ós Bru.

Guineu.

Rens.

Senglar.

FLORA I VEGETACIÓ

Hi ha dos tipus de taigà la d'arbredes denses amb molsa al sotabosc i la d'arbredes clares amb líquens.
Les especies de taigà ocupen gran part del territori per lo tant vegetació domina al paisatge.
A la taigà hi creixen principalment coníferes com el pi roig, que és una subespècie diferent de la que creix en llocs més meridionals com Andalusia i diferents especies d’avets i picea es troben a Euràsia i Nord-americà on la flora es més rica perquè desprès de la glaciacions la vegetació no ha trobat obstacles geogràfics per expandir-se. Els bedolls i pollancres també es troben com a successió natural després dels incendis o la costat del rius. També si poden trobar diferents tipus de mola recobreixen el sotabosc. Entre els petits arbusts és molt corrent el nabiu.
Sovint es forma el que hom anomena "drunken forests" literalment boscs beguts, que es formen quan la capa de permagel es fon i els arbres, al perdre el seu suport, queden inclinats en diferents direccions.

Avet.

Badoll.

Pi Roig.

Picea.

Pollancre.

CURIOSITATS:

La paraula taigà és un préstec de l'idioma rus i aquest de les llengües turques. Es fa servir tant per Euràsia com per a Nordamèrica, que són els únics llocs on s'estén aquest tipus de vegetació, ja que a l'hemisferi sud les terres emergides no arriben a latituds tan meridionals on es pugui desenvolupar aquests boscos. Bosc boreal de coníferes és un sinònim de taigà